divendres, 14 de juliol de 2017

Festa de Comiat i Benvinguda!!!

Avui La Llavor ha ofert a les famílies del projecte la seva Festa de Comiat i Benvinguda! 

En els 4 anys que portem amb la iniciativa, aquesta festa ens serveix de ritual per acomiadar a les famílies i infants que passen a una altra etapa, i al mateix temps donar la benvinguda a tots i totes aquelles que entren el pròxim setembre a formar part de la nostra iniciativa. És un moment màgic on s'uneix el passat i el futur de La Llavor, per finalitzar uns cilces i poder obrir-ne de nous amb total alliberació. 



  
La nostra festa pot variar, però sempre s'acaba incloent en el nostre ritual de connexions. Tot jugant (com no podia ser d'una altra manera) els adults fem una terenyina amb un fil vermell, que fa visible els nostres vincles. Aquest ritual el repetim cada any des que existeix La Llavor perquè posa de manifest com creixen les nostres interaccions, els nostres lligams. Amb aquesta xarxa vermella ens adonem que potser no estem tan sols i soles, i que sovint només cal estirar un fil per trobar algú que ens escolta a l'altre costat.



A més, hem pogut comprovar que aquests lligams arriben molt més lluny de La Llavor, sorgint: grups de Tibu de mares per maternar juntes, cicles de xerrades per famílies sobre temes d'interès per la criança, reunions de pares per fer sortides o activitats d'interès comú, amistats per tota la vida (dels petits i petits, i també dels adults...), àvis i àvies que redescobreixen la criança dels nets com mai abans l'havien pogut gaudir... 




Però La Llavor no s'atura aquí: ha donat impuls a altres projectes alternatius de la zona, ha informat a noves mares de dia perquè poguessin muntar el seu propi projecte, serveix per inspirar a nous professionals de l'educació en redescobrir "l'ensenyament" des d'un altre punt de vista...

 


S'acaba un any més i La Llavor reposarà fins que es posi tot en marxa el 5è any del nostre projecte. El setembre ens rebrà amb les "piles carregades" i ganes de tornar a rebre les famílies que continuen amb nosaltres, i amb molta curiositat de conèixer a les noves famílies que ja formen part d'aquesta iniciativa. 




Bon Estiu i Feliç Viatge al nou any!!! 
     

dijous, 6 de juliol de 2017

Petons i queixalades!!!

Avui volem compartir un article sobre les mossegades en els infants, publicat a la revista Infància, núm 40 (2009). La seva autora, la psicòloga Imma Riu, ens dóna la seva visió de les mossegades, les possibles causes i de la importància del seu acompanyament. Sovint, a través de la consciència del món emocional de l'infant i el propi, som capaços d'arribar a l'empatia i dónar una resposta més assertiva a "allò que l'infant ens intenta dir sense paraules"!

 
Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui “totxe” enlloc de “cotxe” quan encara no sap parlar… per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? si fos capaç de dir “és que no ho entenc!”, “no et puc explicar el que vull”, “tinc ganes d’estar amb tu”, “em fan mal les dents”… si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir “em sento malament amb el que has fet” i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.


Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d’allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L’enuig és l’emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L’enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem… per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.
 
Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l’any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d’explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s’ha marcat a la cara de l’Infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.


Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d’aprenentatge dels seus infants. Algunes diran “no” amb to afectuós però decidit, i apartaran l’infant del lloc on es troba. D’altres li explicaran que allò fa mal. O potser l’apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l’atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d’una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s’hauran preocupat de disposar d’aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil•litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest “ansiolític” també té un efecte en la conducta de l’infant. I així, amb l’esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser “és meu!”. Encara els queda molt per aprendre.


Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d’anar, després d’uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d’un dels milers d’adults immadurs amb els que compta la nostra “avançada societat” esperant que el món giri al seu voltant.


Una mossegada a la galta o al braç d’un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por… és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d’un pare tenint una reacció violenta davant d’un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l’altra banda de la porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els “agressius” (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

 
Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d’esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada… però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.


dijous, 29 de juny de 2017

El Cofre del Tresor!!!



Poc a poc finalitza l’estada d’aquest any i nosaltres, per aquestes dates, ja estem ben enfeinades!!! Al llarg d’aquests dies se’ns ajunten: moments tristos, moments feliços, moments divertits, moments emocionants, moments de nervis, moments d’estrès, moments tendres, moments d’eufòria, moments de satisfacció...

Les estades a La Llavor sempre s’acaben i comencen amb una festa: La Festa de Comiat i Benvinguda. En aquesta festa fem un repàs de l’any que hem compartit amb els infants i les seves famílies. També acomiadem aquells infants que ja aniran a altres escoles o projectes per infants més grans. Però a aquesta festa també hi ha cabuda per les noves famílies que volen formar part de la nostra “peculiar” família de famílies. A elles també se’ls dóna l’espai per presentar-se i per ser acollits per  les famílies que actualment formen part del projecte. És una festa, que en realitat és com un cofre del tresor, és  adir, només vivint-la sabràs tot allò que et pot oferir tot compartint: experiències, vivències, emocions, el berenar i el joc dels infants.

 
Per nosaltres, la festa és la reflexió i resum d’un any d’aprendre: de sortejar imprevistos, d’obtenir nous recursos, d’admirar el creixement dels infants, d’autocrítica cap a la nostra tasca d’acompanyaments per infants i pels adults... Per això, cada festa és única, on sempre hi ha lloc per:  les sorpreses, pels simbolismes de les xarxes que ens uneixen, per la descoberta, per l’expressió lliure, pel joc... i si volem, fins i tot per deixar anar una mica de l’infant que portem dins!!!



Esperem que enguany, com cada any, la festa deixi un regust dolç i feliç als assistents!!!

dijous, 22 de juny de 2017

Impacte del joc lliure i autònom en la infància!!!

Seguim fent visites de famílies interessades en formar part de La Llavor i algunes es queden sorpresos de veure que el pilar principal del projecte és el joc lliure i autònom de l'infant, sense necessitat que l'adult li proposi activitats dirigides. Per ajudar a comprendre millor la nostra mirada sobre aquest tema, avui volem compartir una entrevista d'Imagine Elephants a la Sonia Kliass (psicòloga, formadora de professionals en l'ambit educatiu i assesora de famílies). En aquesta entrevista parla sobre el joc i el seu rellevant paper en el desenvolupament dels infants, sobretot durant els set primers anys de vida. També posa de manifest la importància de donar l'espai, el temps i els elements inespecífics suficients perquè els infants puguin desenvolupar les seves capacitats, que guarden en el seu interior des del moment de néixer. 

 
  
Esperem que en gaudiu 
tant com nosaltres!!!


Si no podeu veure el vídeo només cal que cliqueu aquí!

dijous, 15 de juny de 2017

Conflictes Infantils: com acompanyar-los?

Avui volem  compartir un interessant article de la Vanguardia on hi ha un petit recull del que podríem fer per ajudar i acompanyar als nostres fills i filles, un cop ja tenen la parla ben instaurada, per saber ser assertius a l'hora de resoldre els seus pròpis conflictes infantils. Creiem que el canvi de rol de l'adult és el que empodera a l'infant a ser ell mateix i a defensar el que pensa a través de la reflexió i la paraula. Esperem que us agradi!!!


Pequeños o grandes conflictos de los hijos con el entorno que dejan a los padres y madres totalmente agotados, y en torno a los cuales los progenitores a menudo intentan ayudar erigiéndose en jueces de la situación, buscando culpables y dictando sentencia, pero ¿es esa una actitud correcta? Los expertos en psicología infantil abogan por educar a los niños en la resolución de conflictos, para que se vayan entrenando poco a poco en la realidad. Si aprenden a solucionar pacíficamente a quién le toca jugar con la pelota, después tendrán más recursos para solucionar problemas más graves que llegarán en la adolescencia o la edad adulta.

La psicóloga infantil Maria Luisa Ferrerós asegura: “Proteger demasiado a los niños es malo porque no aprenden a sacarse las castañas del fuego, y tienen que saber buscar estrategias para tolerar sus frustraciones y afrontar sus conflictos de forma eficaz”. Muchas veces los padres interceden, con toda su buena voluntad, pero crean el efecto contrario: “Les envían el mensaje subliminal de que ellos no sirven y les baja la autoestima. Los niños mimados y sobreprotegidos no se quieren y piensan que son incapaces de hacer nada ellos solos”, añade Ferrerós.

Escucha activa Según los expertos, la mayoría de las veces lo que más necesitan los niños que vienen explicando un problema es que se les escuche de manera activa. Quieren sentir que su madre o su padre hacen “acuse de recibo”. Aunque lo parezca, no piden soluciones. A menudo, únicamente escuchando y respaldando sus sentimientos, el propio niño, en su monólogo, encuentra la solución al problema.

Para conseguir todo esto, es importante ayudar al niño a identificar sus sentimientos, poniendo nombre a cómo se siente. Todos los sentimientos pueden aceptarse, pero ciertas acciones deben ser frenadas, como cuando llega la violencia física. Por ejemplo, se le puede decir al niño: “Entiendo que te hayas enfadado con tu hermano. Ahora dile lo que quieres con la boca, no con los puños”.

Entrenar para solucionar El libro Cómo hablar para que sus hijos le escuchen y cómo escuchar para que sus hijos le hablen, de Adele Faber y Elaine Maz­lish (ediciones Médici) propone que los padres entrenen a sus hijos en la resolución conjunta de problemas. Si el niño se acostumbra a ir reflexionando sobre algún problema, por pequeño que sea, y va aprendiendo a pensar soluciones que contenten a todas las partes implicadas, después tendrá la capacidad para hacerlo en peleas que tenga con sus hermanos o en conflictos con sus amigos.

Para ello, los padres deben mentalizarse antes de empezar. Ambas partes tienen que estar calmadas (no se puede arreglar nada a gritos ni cuando la rabia lo invade todo). Los padres deben intentar ser comprensivos y estar atentos a los sentimientos que expresen los hijos, valorando cualquier idea que se presente en el proceso, con respeto y sin intentar convencer. Las dos partes han de proponer ideas posibles y mutuamente aceptables, y luego decidir cuáles se ponen en vigor.

Cuando los niños se han acostumbrado a resolver conjuntamente los problemas, asumen la responsabilidad para solventar desavenencias con hermanos o amigos. Como explican las autoras en el libro: “En lugar de inmiscuirse, navegar entre dos partes, erigirse en jueces y dictaminar la solución, los adultos sólo tienen que recapitular y poner el problema donde corresponde, en manos de los niños”. Según aseguran, la frase mágica podría ser: “Niños, es un problema delicado, pero confío en que sabréis unir vuestras inteligencias y hallar una solución que os favorezca a ambos”.

Tolerar la frustración La psicóloga infantil Socorro Morales, del hospital USP Sagrado Corazón-Ceren, de Sevilla, explica que los conflictos y disputas que con frecuencia surgen entre hermanos en la convivencia familiar se deben considerar normales, “y en algunos casos incluso beneficiosos, en la medida que cumplen una función socializadora. Los celos, la competitividad y el egocentrismo son las causas que con mayor frecuencia están detrás de estas disputas”.

Para prevenir estos conflictos entre hermanos o amigos, esta psicóloga propone enseñar a los hijos a tolerar la frustración. “Es muy importante ayudarlos a controlar la frustración que les genera no tener lo que desean en cada momento, ya sea el juguete del otro o la atención de sus padres. Eso se aprende en casa, con unos límites y normas claros”. Asimismo, insiste Morales, hay que enseñarles autocontrol. “Muchos niños presentan verdaderas dificultades para controlarse en casa, incluso aunque sí ejerzan este autocontrol en otros contextos, como en el colegio”.

También es importante estar al tanto de posibles malas experiencias con otros niños fuera del ambiente familiar. “Muchas veces esta falta de habilidades sociales a la hora de manejar conflictos fuera de casa hace que la impotencia que sienten la descarguen en casa dirigida hacia los hermanos, al estar en un contexto más desinhibido”.

Salud emocional Las teorías sobre la inteligencia emocional recuerdan siempre la importancia de reconocer las emociones y los sentimientos. En el libro Educar con inteligencia emocional (ed. De Bolsillo), Daniel Goleman insiste en lo beneficioso que es forjar en el niño autodisciplina, responsabilidad y salud emocional, para crear una familia afectuosa y capaz de compartir y resolver problemas.

La psicóloga Socorro Morales explica que es importante ayudarlos a expresarse verbalmente. “No es simplemente enseñarles a hablar, sino animarlos a que puedan hablar abiertamente en casa, de lo que les pasa, de sus miedos, de sus pequeños problemas. Todo esto manteniendo una actitud de escucha abierta y serena. Y tener presente la importancia de una buena relación fraternal, ensalzando valores como el respeto, el compartir y el ayudar al hermano”.

También el psicólogo Javier Urra, primer Defensor del Menor en Madrid, recalca en su libro Fortalece a tu hijo, (ed. Planeta) la importancia de ayudar a los niños a crecer con un espíritu fuerte, flexible y resistente a los adversidades de la vida, ayudándoles con la guía de los padres pero sin sobreprotegerlos.

Intervenir sí, pero cómo Para María Luisa Ferrerós, si se ha de intervenir en persona depende mucho de las edades de los niños y de si se pegan, se estiran del pelo o lloran, pero, en general, es importante enseñarles cómo afrontar los conflictos desde pequeñitos. “Se les pueden dar pautas, estrategias y lemas (...) y enseñarles que dialogando se encuentran soluciones. Eso se aprende, y entrenando desde la infancia lo sabrán hacer de mayores”.

Ferrerós, autora del libro ¡Castigado! ¿Es necesario? (editorial Planeta), explica: “Hay que hacerlos reflexionar y buscar una solución imaginativa, incluso se puede montar un juego con incentivos positivos para motivarlos. Hay que evitar culpabilizar, porque si dos se pelean los dos están implicados”. (...) Y no olvidar que los niños lo aprenden casi todo por imitación de las personas que les rodean. “De los padres también aprenden la manera de desahogar la frustración, de expresar la desaprobación y de ejercer la autoridad, razonando o chillando y pegando”.

Lo primero que deben tener en cuenta los padres es que no deben autoimponerse la obligación de estar presentes y tener que mediar siempre, porque, además de imposible, es contraproducente. Cuando la disputa es leve es bueno dejar que los niños arreglen sus desavenencias solos y así se van entrenando. En los casos en que los padres sí intervengan, la psicóloga Socorro Morales explica que su papel debería restringirse a “establecer de antemano cuáles serán las consecuencias de una pelea cuando es entre hermanos; modular el tono de la pelea para intentar calmar el ambiente, prohibiendo gritos y sentando las bases para un diálogo por turnos; conseguir que ambas partes expliquen lo ocurrido; y ser árbitro y no juez”. (...).

Si vols llegir el text original només cal que cliquis aquí!

dijous, 8 de juny de 2017

Les Finestres d'Oportunitat!!!

Aquests dies, durant les visites de les famílies interessades per conèixer La Llavor, sorgeix la pregunta de sí seguim alguna metodologia concreta o algun mètode. Nosaltres tenim algunes metodologies de referència, però sempre intentem quedar-nos amb allò que ens ressona més de cada una, fent una metodologia pròpia i única a La Llavor. És per això, que avui us volem compartir un article d'una mare boleggera i guia del mètode Montessori sobre un aspecte que ens sembla interessant: les finestres d'oportunitat o períodes sensibles dels infants. Volem avisar però que les edats que s'hi concreten sempre són aproximades per fer de guia al lector, ja que cada infant té el seu propi ritme i per descobrir-lo només cal observar-lo i deixar-lo desenvolupar lliurement.


(...) ¿Qué son los periodos sensibles de desarrollo?



María Montessori, a través de la observación, llegó a la conclusión de que el desarrollo del  ser humano no es lineal y ascendente. Su evolución va pasando, durante los primeros 6 años de vida, por una serie de altibajos que le predisponen en mayor o menor medida a evolucionar en ciertos aspectos. Dicho así, quizá resulta algo complicado de entender, pero voy a explicártelo de una forma muy clara y sencilla.El niño, en su desarrollo, va atravesando una serie de periodos sensibles, limitados en el tiempo e irrepetibles. Durante estos periodos temporales el niño tiene un interés especial por aprender sobre ciertas áreas. (...) El niño lo aprende de forma natural, sin fatigarse, con alegría, con entusiasmo y gran interés. (...)
¿Qué características tienen los periodos sensibles?
  • Son temporales. Su duración es limitada en el tiempo
  • Son irrepetibles. Una vez que concluya este periodo transitorio de sensibilidad no volverá. Son ventanas de oportunidad que el niño debe aprovechar en su desarrollo para aprender sobre él mismo y sobre el mundo de forma natural.
  • Se superponen. El niño puede pasar por varios periodos sensibles de forma simultánea.
  • Predisponen al niño hacia una concentración espontánea. El niño es capaz de trabajar y concentrarse. De hecho, cuando sigue su verdadera naturaleza, cuando tiene libertad para seguir sus sensibilidades, elige aquellas actividades que dan respuesta a las mismas y las realiza con una gran concentración. Hay que proteger al máximo estos periodos de concentración.

¿Cuáles son los periodos sensibles en el desarrollo del ser humano? 

Durante los 6 primeros años de vida el ser humano pasa por diferentes periodos sensibles. Tengo que decir que voy a hablar de los grandes periodos. Dentro de estos periodos podemos encuadrar periodos sensibles más específicos.
  • Lenguaje (0-6 años)
Este periodo comprende desde el nacimiento hasta los 6 años. Durante este tiempo el niño tiene una gran sensibilidad a la percepción vocal y a los movimientos de la boca. Por eso los niños tiene una facilidad pasmosa para aprender varios idiomas de forma simultanea. La falta de estímulos en este periodo podría traer graves consecuencias en el área del cerebro encargada del desarrollo del lenguaje.
  • Movimiento (18 meses-4 años)
Durante este periodo el niño tiene una sensibilidad especial para refinar sus habilidades motoras finas. Al comienzo de este periodo las habilidades motoras gruesas del niño están prácticamente desarrolladas. Poco a poco irán evolucionando sus habilidades motoras finas (ensartar, escribir con el lápiz, manipular pequeños objetos con destreza, verter, manejar una pinza...). Después de este periodo el desarrollo de estas habilidades requerirá un gran esfuerzo debido a la evolución del control neuronal de los músculos.
  • Orden (1-3.5 años. Puede prolongarse hasta los 6 años)
Durante este periodo el niño está organizando un esquema mental sobre el funcionamiento del mundo. Se está construyendo su mente razonadora y lógica. (...) Para poder extraer unas conclusiones firmes sobre cómo funciona el mundo el niño debe ser capaz de asignarle un orden. Esta mente matemática, lógica y razonadora se consigue reproduciendo un orden (a todos los niveles) a su alrededor. (...)

  • Refinamiento de los sentidos (0-4.5 años. Puede prolongarse hasta los 6 años)
El cerebro percibe la información que llega del mundo a través de los sentidos. A medida que el niño evoluciona el cerebro aprende a diferenciar los estímulos relevantes e irrelevantes. Esta diferenciación la hace por el número de veces que se repite el estímulo.  Los estímulos que se repiten a menudo son consideras como importantes por el cerebro. (...)
  • Objetos pequeños (18 meses-2.5 años)
Como consecuencia de la superposición del periodo sensible hacia el refinamiento del movimiento y el periodo sensible hacia los estímulos sensoriales el niño desarrolla un interés especial por manipular objetos pequeños. Objetos que requieren la intervención de la motricidad fina, y sus sentidos. Es muy frecuente que el niño detecte un miga de pan que para el adulto pasa desapercibida o que se pare a observar una pequeña hormiga, el vuelo de una mariposa...
  • Socialización (3-6 años)
Cuando el niño tiene un autoconcepto de sí mismo, se conoce y tiene un entorno emocional estable que le permite comprender cómo funcionan las relaciones sociales comienza a querer abrirse al mundo, ya no le interesa sólo conocerse y conocer el funcionamiento del mundo. Ahora también está interesado en construir relaciones. (...)
  • Otras sensibilidades
Si seguimos superponiendo periodos sensibles y desgranando cada etapa vamos a encontrar sensibilidades más concretas; música (2-6 años), matemáticas (4-6 años), (...), también podemos hablar de un periodo sensible hacia la naturaleza que se prolongaría durante toda su infancia.

¿Cómo detectar los periodos sensibles de tu hijo?

Debemos tener en cuenta que cada ser humano es único e irrepetible. Cada niño sigue un ritmo en su evolución. Recuerda que
ANTES NO ES MEJOR.
Los rangos de edad que yo te he dado siempre son aproximados. Eso no quiere decir que un niño no pueda desarrollar una sensibilidad unos meses antes o unos meses más tarde. (...)


¿Cuáles son los peligros de no tener en cuenta los periodos sensibles de los niños?

El ritmo del adulto es diferente al del niño. El adulto va rápido y el niño va muy lento. Su ritmo es
slow.
Cuando llegan las prisas llegan las zancadillas al desarrollo natural. Si un niño no puede detenerse en el camino a mirar una hormiga estará desaprovechando la
ventana de oportunidad
que supone el periodo sensible hacia los objetos pequeños. Cuando a un niño no le dejan escalar por temor a que se caiga estará desaprovechando el periodo sensible al movimiento. Cuando nadie contesta con verdad a las preguntas del niño estará desaprovechando la oportunidad de construir una mente razonadora, estará desaprovechando su periodo sensible al lenguaje. (...)

¿Cómo dar respuesta a los periodos sensibles según el Método Montessori?

Para dar respuesta a sus sensibilidades lo primero es conocerlas y a ese punto sólo podrás llegar aprendiendo a observar al niño.  Una vez conocidas debes dar:
  1. Libertad. El niño debe tener la posibilidad de hacer las cosas por sí mismo y elegir
    libremente qué actividades hacer.
  2. Límites. El adulto debe indicar los límites al niño. El objetivo de estos no debe ser reprimir, si no orientar, iluminar, guiar. Los límites dan seguridad al niño, le dan orden y confianza. 
  3. Ambiente preparado.Montessori no tiene nada que ver con preparar actividades al niño. Lo que hay que preparar es un ambiente. Un buen ambiente preparado en casa debe permitir autonomía al niño, deber estar perfectamente ordenado y facilitar el orden al niño, debe ser sereno y tranquilo. (...)
  4. Ejemplo. Nosotros podemos iluminar el camino del niño con nuestro ejemplo. El ejemplo vale más que las reglas, siempre.
Si voleu veure l'article original només cal que cliqueu aquí!

dijous, 1 de juny de 2017

No li robis la creativitat!!!

Senzillament real, fantàsticament profund, dur i reflexiu. Avui us compartim un curtmetratge molt tendre que prentén ser un reflex i una crítica de la societat on vivim. Mostra, de manera senzilla i amorosa què passa quan anem en contra de nosaltres mateixos per seguir les "normes socials", sense qüestionar-les!!! Des del projecte, moltes vegades ens hem sentit "rares" per no seguir el que està estipulat. Moltes famílies també ens han expressat que es senten "extreterrestres" en segons quins ambients de criança. Al cap i a la fi, ens adonem que, encara que de vegades costa molt, sempre val la pena "fer diferent" si et fa feliç!!! 

 

Guadiu-ne molt!!!

dijous, 18 de maig de 2017

LA RÀBIA: gestionant emocions "difícils"!!!

Avui us volem compartir un article de Hedy Kramer, coordinadora de l’àrea de retrobARTe i col·laboradora en el Programa d’educació emocional per a nens i nenes, que ens convida a reflexionar sobre el nostre acompanyament envers el sentiment de ràbia. Ens ha agradat molt perquè ajuda sense judicis i d'una manera molt motivadora i ens convida a posar consciència sobre el que sentim, com ho sentim i com ho gestionem. Reflexioneu i gaudiu-ne tant com hem fet nosaltres!!!


La ràbia és una de les emocions per les quals els pares busquem més solucions, esperant una
fórmula que ens porti tranquil·litat a casa. Però a vegades ens oblidem que, com totes les emocions, té la seva funció i es necessària. La ràbia ens protegeix i ens ajuda a posar límits, a defendre’ns d’allò que ens fa mal. I quan som infants, la transitem per a definir qui som. Necessitem diferenciar-nos dels pares i utilitzem els recursos que tenim, com ara la confrontació.

Llavors, què fem amb la ràbia? Aprendre i aprofitar-ho per a créixer i ser millors persones, millors pares i mares (ep! Sense pressió, que ja som els millors pares i mares per als nostres fills). Però es cert que si esteu llegint això es perquè voleu gestionar-la millor. Així que podem començar posant consciència en com la vivim:
  • Què em passa quan s’enfada el meu fill/filla?
  • Com reacciono davant la seva ràbia?
  • Mantinc la calma quan s’enfada el meu fill/a? O em desperta alguna emoció?
  • Sempre reacciono igual? De què depèn?
Es important donar espai a l’enfado per a que surti i reconèixer-lo per a que es pugui expressar amb llibertat. Tant en nosaltres com en els nostres fills. I si, sobretot en nosaltres.
  • Què em passa quan m’enfado?
  • Com reacciono? Com em sento?
Els nostres fills aprendran a gestionar la ràbia observant com ho fem nosaltres. Ja els podem portar als millors tallers de gestió d’emocions, que ells ens imitaran a nosaltres, que som els seus referents. Pressió? No. Motivació! Motivació per aprendre a viure millor!

Així doncs el millor que podem fer es observar-nos i veure si podem gestionar millor la nostra pròpia ràbia, tant quan ens relacionem amb ells com en la resta d’àmbits de la nostra vida. Potser buscarem una altra fórmula. N’hi ha, però no tots compartim la mateixa. Així que de nou cal observar-nos i preguntar-nos.
  • Què necessito quan estic enfadat/da? Que m’ajuda?
La resposta ens dona pistes sobre què podem fer per aprendre a gestionar-la millor. Potser cridar? Respirar? Marxar? Què és el que ens va millor? Si podem ens ho donem. Sinó (a vegades ens enfadem en un lloc on no volem cridar per exemple) busquem una altra opció que si podem fer. I practicant un cop i un altre i un altre… anem descobrint que cada cop és més senzill gestionar l’emoció.

I ara, tal com hem fet amb nosaltres també ens ho preguntem sobre els nostres fills:
  •  Què necessita quan s’enfada? Què el/a pot ajudar?
  • Què puc fer jo ara per ajudar-lo a gestionar l’emoció que sent?
Podem actuar de maneres diverses davant les emocions dels nostres fills/es per ajudar-los. A alguns nens els hi va bé el contacte físic, altres necessiten que estiguis aprop però sense tocar-los, o que simplement els ajudis a posar paraules a allò que els hi passa. Les millors opcions seran les que li funcionin millor al nostre infant. Des de la calma podem explorar maneres fins a trobar la que l’ajuda en cada situació i moment.

Quan puguis, t’invito a que seguis una estona i responguis a totes aquestes preguntes amb calma. Visualitza situacions reals que has viscut recentment i observa-les. Ves apuntant les respostes. I quan acabis subratlla allò que consideres més important. Així tens una guia per a seguir posant consciència en la teva relació amb la ràbia.

Si necessites ajuda, demana-la. Si necessites descansar, busca temps. Si necessites respirar, omple els teus pulmons. Busca què necessites i troba la manera com t’ho pots donar. I sobretot relaxa’t.  Recorda que ho estàs fent el millor que pots i saps. I aquesta no només és la millor manera, sinó que també és l’única manera que ho pots fer.

Feliç viatge!

Podeu veure l'article original clicant aquí!

dijous, 11 de maig de 2017

Experiències a La Llavor!!!


Avui, el que volem compartir és un vídeo molt especial per nosaltres!!! 

En ell hi podreu trobar les experiències de les famílies que formen o han format part del nostre projecte. De manera desinteressada, aquests pares i mares s’han ofert a fer-ho i a mostrar les seves filles i fills en diferents moments del dia a dia a La Llavor. Tot plegat, té la intenció de compartir amb tothom la vivència viscuda amb nosaltres, per demostrar que sí que és possible un canvi significatiu i qualitatiu de l’educació de 0 a 3 anys i d’ajudar-nos en la nostra recerca per trobar noves famílies que vulguin participar del nostre projecte! 

Gaudiu de les explicacions, gaudiu de les imatges i de les sensacions que us creïn!!!



Si ens voleu conèixer podeu contactar amb nosaltres a través del nostre email: lallavor.maresdedia@gmail.com